Aquests números són les coordenades de l’illa Decepció, a l’Antàrtida. I aquest és el títol de l’últim espectacle de la companyia belga Peeping tom, que sempre és esperada i aclamada a Barcelona. L’escenari és un mar de gel amb un vaixell encallat i uns personatges que transiten entre el surrealisme, les pors, el malson, l’humor negre, la solitud de l’actor… Un espectacle que trenca amb el que havíem vist fins ara, que pràcticament abandona la dansa per llençar-se al text. Teatre dins del teatre, els actors juguen entre la ficció i el fet de ser actors. Hi ha la veu omnipresent del director, que no veiem mai però que orquestra tot allò. I ja ens avisa de bon començament que se li ha acabat la inspiració. I també ens avisa el primer actor, que es queixa de la vida dura de la seva professió, voltant d’hotel en hotel, sense família, la buidor quan s’acaba l’obra. I anem passant un esquetx rere l’altre. I trobem a faltar la dansa i un excés de paraules. HI ha moments que es fan llargs. Però a Peeping tom se li perdona perquè són el que són, i hem vist espectacles que ratllen el sublim. ¿Continuaran per aquest camí? Un dels actors es queixava: “No era una companyia de dansa,això? Doncs jo vull ballar.”
I l’espectacle sembla que s’acabi però ens tenen reservada una sorpresa que serà la part més bona i la que fa posar el públic de peu dret per aplaudir. Un monòleg de l’actor que es despulla, literalment, i qüestiona la seva feina al públic i li demana que el salvi, que el tregui d’allí. ¿Aplaudiria igual aquest públic si no hi hagués aquest final i ens quedéssim amb la imatge dels actors que decideixen abandonar el vaixell?